miércoles, 15 de octubre de 2008

El curs el riu

Un riu és un corrent natural d'aigua que flueix amb continuïtat. Posseïx un cabal determinat i desemboca en el mar, en un llac o en un altre riu, en aquest cas es denomina afluent. Algunes vegades acaben en zones desèrtiques on les seues aigües es perden per infiltració i evaporació. Quan el riu és curt i estret rep el nom de riera o rierol.


Formació d'un riu

Els rius poden rebre aigua de diverses fonts. En ocasions aquestes fonts estan relacionades en forma directa o indirecta amb les precipitacions o pluges. Moltes vegades, la pluja descendix pels pendents formant un corrent superficial. Al concentrar-se pot formar un curs d'aigua. Això ocorre quan la superfície és impermeable, és a dir quan no es filtra pel sòl, i succeïx amb determinats tipus de roques. També ocorre quan el volum d'aigua que traginen en el llit és major que la que s'infiltra en el sòl. Quan el terreny es troba saturat d'aigua, es produïx una impermeabilització transitòria.

Els rius també poden rebre aigua dels brolladors. L'aigua subterrània és una important font fluvial, perquè aporta aigua molt després de la idea de precipitacions, mantenint un cabal relativament constant, a diferència d'aquells rius que només reben les aigües de pluja el règim de les quals és molt més irregular. Els rius que reben aigües subterrànies són aquells que tenen una alimentació freàtica.

Una tercera font és el desgel. Els rius de les regions glaciars reben més aigua durant els mesos d'estiu, quan es fonen les neus o el gel dels glaceres.


Topografia

Un riu està compost per diverses parts bàsiques. L'inici i capçalera del riu, o la font d'on prové l'aigua, és anomenat curs alt, que fluïx dins del llit principal. Els corrents menors que s'unixen a un riu s'anomenen tributaris. L'aigua circula normalment confinada en un canal, amb un pis o llit entre els bancs o vores. La part final d'un riu és la seva desembocadura.

En les parts on el riu flueix en àrees relativament planes, forma meandres: estableix corbes regulars, podent arribar a formar llacs. Al fluir el riu, tragina grans quantitats de sediments, els que poden donar origen a illes sedimentàries, anomenades deltes. Aquells rius la desembocadura dels quals acaba en una boca molt ampla i profunda formen estuaris. Quan un riu descendeix ràpidament sobre un terreny inclinat es formen els ràpids, salts, trencades o cascades.

Tipus de rius

  • Perennes: Són rius de zones temperades i de tropical humida, les precipitacions dels quals es troben repartides al llarg de l'any. Estan constantment reabastits, encara que poden experimentar canvis estacionals i diaris en el seu cabal, a causa de les fluctuacions de les precipitacions i a l'aportació de cada tempestat.
  • Estacionals: Aquests rius i rambles són de zones amb clima tipus mediterrani, on hi hi ha estacions molt renciades, amb humits i estius secs.
  • Transitoris: Són els rius de zones amb clima desèrtic o sec, en els quals es pot estar sense precipitacions durant anys. Açò és a causa de la poca freqüència de les
    tempestats en el desert. Però quan hi ha
    descàrregues de tempestat, que moltes vegades són torrencials, els rius sorgixen
    ràpidament i a gran velocitat. Reben el nom d'uadis,
    als llits quasi sempre secs de les zones desèrtiques, que poden arribar a tindre
    crescudes violentes i molt breus.

Conques dels rius

Alguns rius curts i torrents poden
fluir des de la seua capçalera o inici fins al mar sense convertir-se en
afluents o tributaris d'un altre major, ni rebre aigua d'altres rius.

La resta dels rius, tal vegada la majoria, forma part d'un sistema fluvial
ocupant una conca hidrogràfica. Algunes conques abracen pocs quilòmetres quadrats, en
canvi la conca del Amazones s'estén al llarg de 7 milions de km².

domingo, 5 de octubre de 2008

Categories Gramaticals

Categories Gramaticals


La gramàtica és la part de la lingüística que estudia els mecanismes de generació de mots i frases a partir dels elements fonètics, fonològics, morfològics, sintàctics, lèxics i semàntics en una determinada llengua.

Fonetica:

Fonètica articulatòria (estudia els sons orals des d'un punt de vista articulatori, és a dir, Descriu tots els òrgans que intervenen en la seva producció).

Fonètica acústica (estudia els sons orals des d'un punt de vista físic).

Fonètica perceptiva (estudia la descodificació de la parla).

L'oració:

La frase o oració és el conjunt de paraules amb sentit complet que està marcada per dues pauses. En català és imprescindible la presència d'un verb perquè hi hagi frase; si no, es parla d'enunciat o de sintagma.

La frase també pot dividir-se en simple (si té només un verb) o en composta, i aquesta en coordinada, subordinada i juxtaposada. El tipus de verb (impersonal, transitiu, etc.) marca una altra classificació de les oracions.



Categories gramaticals:

L'adjectiu és una de les categories que comprén la morfología tradicional. Un adjectiu és la paraula que explica com són les coses, persones, idees o qualsevol entitat que pugui ser designada amb un nom substantiu.

·L'adverbi és una categoria gramatical que actua com a nucli del sintagma adverbial. El seu nom ve de "ad" (al costat) i "verb", ja que acostuma a modificar verbs. També pot modificar, però, adjectius i altres adverbis. Com a excepció, pot aparèixer amb altres categories en expressions lexicalitzades (com "no violència").

Tipus d’adverbis:
de temps (ara, després, tard...)
de manera: (tranquil·lament, bé...)
de lloc (aquí, darrere...)
de negació (no, tampoc...)
d'afirmació (sí, també...)
de dubte (potser...)
relatius (on...)
de quantitat (molt, menys...)


· Un article és un determinant que acompanya una paraula a la qual actualitza, usualment un nom. Alguns morfemes flexius compleixen la mateixa funció, depenent de l'idioma que es tracti. En català els articles deriven de pronoms i demostratius llatins (llengua que no tenia aquesta categoria).

Tipus d’articles:
Definit: usat per a referir-se a elements coneguts dins un conjunt més ampli, com el "the" anglès. En català els articles definits són el, la, els, les o les diferents formes d'article salat (es, sa, sos, ses).

Indefinit: usat per a referir-se a elements desconeguts dins un conjunt o per a indicar qualsevol d'aquells elements. En català són un, una, uns, unes.

Partitiu: usat com a quantificador o per a noms incomptables, com el "du" del francès. En català no existeixen aquests articles.

Personals: acompanyen els noms propis. En català són en i na, tot i que l'article definit pot acomplir la mateixa funció (la Maria, per exemple).

·L'article definit és una categoria gramatical que essencialment té com a funció determinar un nom que ja es coneix. Formalment, precedeix el nom i concorda en gènere i en nombre amb el substantiu del qual depèn.


Un article indefinit és una article la funció del qual és determinar un nom encara no es coneix i que es presenta per primera vegada en el discurs. Pròpiament dit el determinat un només és indefinit quan es troba amb flexió de gènere plural, a saber, uns, unes, car quan està en forma singular indica una quantitat concreta, tot i que sense especificar-ne cap de particular.


La conjunció és una de les categories gramaticals tradicionals. És una paraula invariable que uneix altres mots, sintagmes o frases en un discurs i per tant és un nexe (també anomenat relacionant o enllaç segons les diferents escoles lingüístiques).

Tipus de conjuncions:
- Coordinants:
· Copulatives: i, ni...
· Disjuntives: o...
· Adversatives: però, tanmateix...
· Distributives: no solament-sinó, tan-com...
· Explicatives: és a dir, o sigui...
- Subordinants:
· Completives: que...
· De temps: després que, mentre...
· De manera: com, tal que...
· Condicionals: si, sempre que...
· Concessives: malgrat, encara que...
· Consecutives: en conseqüència, doncs...
· Causals: perquè, car...
· Comparatives: més-que, menys que...
· Finals: perquè, a fi que...




Els demostratius són un tipus de determinants o pronoms que indiquen la situació de l'objecte del qual es parla respecta al parlant. Determinats adverbis o altres paraules poden tenir la mateixa funció. Els demostrarius tenen sempre un valor díctic, és a dir, depenent de la situació comunicativa varia el seu significat (a diferència del sentit ple de paraules com els noms, per exemple).

Un determinant és la categoria morfològica que acompanya a un nom o substantiu. Pertany a les categories variables, ja que admet flexió de gènere i nombre

Tipus de determinants:

articles: actualitzen i precisen el substantiu (el, la, lo...)

demostratius: indiquen la posició de l'objecte del discurs respecte al emissor (aquest, aquelles...)

possessius: marquen la pertinença. Poden ser tònics (el meu, les seves...) o àtons (mon, sa...)

numerals: indiquen una quantitat precisa. Es divideixen en cardinals (dos, quatre...), ordinals (primer, segones...), partitius (terç, mig...) i múltiples (doble, triple...)

indefinits o quantitatius: es refereixen a una quantitat imprecisa (molts, totes...)

interrogatius i exclamatius: determinen la modalitat de l'oració (quin...)


· La interjecció és una categoria gramatical que conté paraules que denoten estats d'ànim. Són expressions invariables, sovint provinents d'una onomatopeia o d'una frase feta que s'usen en oracions exclamatives per acompanyar el discurs. No realitzen cap funció sintàtica dins la frase, només realcen el missatge, apel·len a l'interlocutor i expressen els sentiments del que les usa. Peratanyen a un registre oral i col·loquial de la llengua.




· El pronom en català és una categoria variable, ja que pot adoptar diferents formes segons el gènere, el nombre, la persona. És una de les poques categories que conserva restes dels casos i del gènere neutre del llatí.

Tipus de Pronoms:

personals (jo, mi, em...)
demostratius (aquell...)
interrogatius (què...)
indefinits (això...)
relatius (qual...)

· En gramàtica tradicional, el substantiu (també nom substantiu) expressa éssers de tota mena concrets, i abstractes, tota substància. El substantiu és un mot que designa éssers que poden ser subjectes o objectes d'una acció, un estat, o qualsevol accident expressable amb un verb. Aquesta categoria és d'origen grecollatí.

Funcions de substantius:

Subjecte: En Pere llegeix un llibre.
Aposició: En Pere, el meu cap, vol el llibre avui.
Atribut: En Pere és el mestre.
Predicatiu: Han elegit conseller al meu germà.
Complement agent: Fou menjat pel lleó. Complement d'un adjectiu: Estava plena de ràbia.
Complement d'un adverbi: Què faràs lluny de casa?
Vocatiu: Jordi, vés allà.